Entrevista català:
1. Quan vas sentir a parlar dels Setze Jutges per
primera vegada?
Vaig coneixer els Jutges a través d’en Quico Pi de
la Serra, a qui vaig conectar a la Capella Fracesa, a través d’amics comuns.
2. Com va ser el teu ingrés als jutges?
Era al principi i no hi habia cap traba per
entrar. Mes aviat era al revés, quants més millor.
3. Recordes detalls del teu debut? Quines cançons
vas cantar?
Jo vaig preparar un trio amb els germans Soria, en
Josep María, periodista i el seu germà Eduard. No recordo quin dels dos es va
posar malalt i vaig debutar jo tot sol. Si recordo: era el día de Sant Raimond
de Penyafort a la Facultat de Dret de Pedralbes de l’any 1963. Vaig cantar unes
cançons entre les que una es deia “la Sirena” de la que (gràcies a
déu) no en recordo res.
4. Et senties en igualtat de condicions, al costat
dels altres Jutges més grans?
Si
5. Quin paper hi jugaven “els vells” en els Setze
Jutges? Va evolucionar el seu rol, des que vas entrar?
Segurament ells portaven les idees “polítiques” més
clares que nosaltres, que erem xicots de 20 anys, i teníem més boires al cap.
6. De quina de les teves cançons com a Jutge n’estàs
més satisfet? I disc?
N’hi ha unes quantes, que em semblen bones cançons.
“el malalt”, “en un gran ciutat”, i ... com a disc el meu LP de la
teulada em sembla un bon disc. Pero a la fi totes son filles del mateix pare.
7. Quan vau començar a a tocar el Jeepers Creepers? El tocàveu al
començament i al final de cada actuació o només al final?
Aixó del Jeepers
Creepers (toma modernidad) m’imagino que és el “setze jutges
mengen...” i normalment ho cantavem al final.
8. Amb les teves cançons, tenies la sensació que,
potser també amb el Quico estàveu fent un audaç pas endavant del vostre lema de
fer “la crònica tendra i irònica del país”? Se’t quedava curt, aquest lema?
Jo, si t’he de ser sincer, no tenía cap sensació més
que la de fer cançons, tal com rajaven i sortíen d’una estranya necessitat
d’escriure-les.
La “crònica tendra i irònica del pais” va ser una
forma de presentar els Jutges (val a dir que encertada) que en Miquel Porter va
trobar per resumir l’aire que el conjunt de les nostres cançons respirava.
9. Vas tenir cap problema amb la censura?
Els normals:
Avui aquesta cancó, SI... demà aquesta cançó, NO…
Aquí aquesta cançó, SI... allà aquesta cançó, NO…
El senyor censurador darrera teu, mentres cantes,
llegint per que no et “despistis”. No fos cas que introduexis qualque cosa que
destrossi la “política” franquista.
Vist des dels anys, fins feia com una mica de
companyía, com un “Pepito Grillo” inadecuat.
10. Pots explicar-nos quina “culpa” tens de la
vocació musical d’en Serrat i de la seva entrada com a Jutge?
Culpa, cap. En Joan Manuel va venir a la tenda de
Castillejos (servei militar), on complíem amb els nostres deures, i em va dir
que feia cançons. Eren les quatre del primer disc, “la guitarra”, “ella em
deixa”, em sembla recordar, i dues més. Era tan bo com sempre i a l’hivern
següent, un cop acabades les nostres aventures amb els mauser, es va incorporar
a la “plantilla”.
11. Què significà pels jutges l’entrada d’en Serrat?
Va pujar el nivell d’exigència a partir de la seva entrada?
A mi em sembla que el que va pujar va ser l’ensurt,
perque el noi va sortir disparat com un coet.
12. Què en recordes, de les gravacions dels teus
primers discs?
Quina emoció !!
13. Vas tenir cap mena de veu, pel que fa als
arranjaments?
Ni pilota, nosaltres erem considerats, i amb raó,
uns llecs absoluts que s’ens había de dur a bon port amb els esforços
displicents dels musics.
I ERA VERITAT
14. En algun moment van acabar els Jutges sent una
mena d’establishment de la cançó?
Jo no em vaig sentir mai formant part d’un establishment.
Ja sé que hi ha cantants que diuen que van ser rebutjats. De ver de ver, no
recordo haber “jutjat” mai ningú, ni ser cap privilegiat, ni tocar el cel amb
les mans. Mes aviat la terra amb el cul.
15. Quan et vas sentir desvinculat dels Setze
Jutges?
Els “jutges” , com la sardana, va ser una dansa que
es fa i es desfà, i tal com es va anar fent (mentres va ser necessari) es va
anar desfent i diluint quan la seva utilitat va anar perdent força, i al mateix
temps van anar sorgint les individualitats que han donat continuitat a la
cançó.
16. Com va ser el final dels Setze Jutges? Es va
finiquitar en una reunió a casa el Llauradó? Va tenir-hi rés a veure el
bilingüisme, o foren més aviat motius de professionalització?
Jo crec, com ja he dit, que els “Jutges” van sorgir
perqué, d’alguna forma, un pais decaigut i sense ànima els reclamaba, i aixó és
el que van aportar: ajudar a aixecar l’ànim (que no és poc) i tornar a la
gent l’orgull del seu pais.
I... “aquí paz y después gloria”.
17. Quines cançons t’agrada més sentir, dels jutges?
Totes i cap, i
que consti que de les que no sonen mai, n’hi ha de precioses.
Entrevista castellano:
1. ¿Cuándo oíste
hablar por primera vez de los “Setze Jutges”?
Conocí los “Jutges” a través de Quico Pi de la
Serra, a quién conecté en la Capilla Francesa, a través de amigos en común.
2. ¿Cómo fue tu
ingreso en los “Jutges”?
Era al principio y no había ningún problema para
entrar. Era justo al revés, como más mejor.
3. ¿Recuerdas
detalles de tu debut? ¿Qué canciones cantaste?
Preparé un trío con los hermanos Soria, Josep María,
periodista, y su hermano Eduard. No recuerdo cual de los dos enfermó y debuté
solo.
Sí recuerdo: era el día de San Raimond de Penyafort,
en la Facultad de Derecho de Pedralbes en el año 1963.
Canté varias canciones, una de las cuales se llamaba
“la Sirena”, de la que (gracias a dios) no recuerdo nada.
4. ¿Te sentías
en igualdad de condiciones con los otros “Jutges” mayores?
Si
5. ¿Qué papel
jugaban “los viejos” en los “Setze Jutges”? ¿Evolucionó su rol desde que
entraste?
Seguramente ellos tenían las ideas “políticas” más
claras que nosotros, que éramos chicos de 20 años, y teníamos más nublada la
cabeza.
6. ¿De que
canción de tu etapa como “Jutge” estás más orgulloso? ¿I disco?
Hay unas cuantas que me parecen buenas canciones.
“El malalt”, “En una gran ciutat”, y… como disco, mi primer LP del tejado. Pero
al fin y al cabo, todas son hijas del mismo padre.
7. ¿ Cuando
empezasteis a tocar el Jeepers Creepers?
¿Lo tocabais siempre al inicio y final de cada actuación o solamente al final?
Esto del Jeepers
Creepers (toma modernidad) me imagino que es “els setze jutges mengen…” y
normalmente lo cantábamos al final.
8. Con tus
canciones, tenías la sensación de que, quizá también con Quico estabais haciendo un paso más en vuestro
lema de hacer “ la tierna e irónica crónica del país”? ¿ Se te quedaba corto
este lema?
Yo, si te tengo que ser sincero, no tenía ninguna
otra sensación más que la de hacer canciones, tal como brotaban y salían de una
necesidad extraña de escribirlas.
La “tierna e irónica crónica del país” fue una forma
de presentación de los “Jutges” (acertada) que Miquel Porter encontró para
resumir el aire que respiraba el conjunto de nuestras canciones.
9. ¿Tuviste
algún problema con la censura?
Los normales:
Hoy esta canción, SI… mañana esta canción, NO…
Aquí esta canción, SI… ahí esta canción, NO…
El señor censurador detrás de ti, mientras cantas,
leyendo para que no te despistes. No vaya a ser que introduzcas algo que
destroce la “política” franquista.
Visto con los años, hasta te hacia un poco de
compañía, como un “Pepito Grillo” inadecuado.
10. ¿Puedes
contarnos que “culpa” tienes de la vocación musical de Serrat y de su entrada
como “Jutge”?
Culpa, ninguna. Joan Manuel vino a la tienda de
Castillejos (servicio militar), donde cumplíamos con nuestro deber, y me dijo
que hacia canciones. Eran las cuatro de su primer disco, “la guitarra”, “ella
em deixa”, (creo recordar), y dos más.
Era tan bueno como siempre, y al invierno siguiente,
cuando terminamos nuestras aventuras con los Mauser, se incorporó a la
“plantilla”.
11. ¿Qué
significó la entrada de Serrat para los “Jutges”? Subió el nivel de exigencia a
partir de su entrada?
Me parece que lo que subió fue el susto, porque el
chico salió disparado como un cohete.
12. ¿Qué
recuerdas de las grabaciones de tus primeros discos?
¡¡Que emoción!!
13. ¿Tuviste voz y voto en los arreglos?
Nada, nosotros éramos considerados (y con razón)
desconocedores absolutos, a los cuales había que llevar a buen puerto con el
esfuerzo de los músicos.
I ERA VERDAD
14. ¿En algún momento los “Jutges” acabaron
siendo un tipo de establishment de la
canción?
Yo nunca me sentí formando parte de un establishment . Sé que hay cantantes que
dicen fueron rechazados.
De verdad, no recuerdo haber juzgado nunca a nadie,
ni ser ningún privilegiado, ni tocar el cielo con mis manos. Mas bien la tierra
con el culo.
15. ¿ Cuando te
sentiste desvinculado de los “Setze Jutges”?
Los “Jutges”, como la sardana, fue una danza que se
hace y deshace, y de la forma que se fue creando (mientras fue necesario), se fue
deshaciendo y diluyendo cuando perdió fuerza su utilidad, y al mismo tiempo
fueron surgiendo las individualidades que han dado continuidad a la canción.
16. ¿Cómo fue
el final de los “Setze Jutges”? ¿Se finiquitó en una reunión en casa de Llauradó?
¿ Tubo el bilingüismo algo que ver, o fueron más los motivos de profesionalización?
Yo creo, como ya he dicho, que los “Jutges”
surgieron porque, de alguna forma, un país decaído y sin alma los reclamaba, y
esto fue lo que aportaron: ayudar a levantar el ánimo (que no es poco) y devolver
a la gente el orgullo de su país.
Y… “aquí paz y después gloria”.
17. ¿Qué canciones
de los “Jutges” te gusta más escuchar?
Todas y ninguna, y que conste que de las que nunca
suenan, hay algunas que son preciosas.